Entrevista a Pascual Serrano

“Només hi ha un poder, l’econòmic, i el periodisme n´és part integrant”

Per a l'Accent 132

Entrevista a Pascual Serrano, periodista i analista internacional

Pascual Serrano (València, 1964) és periodista especialitzat en comunicació i política internacional va ser el passat 30 de maig a Barcelona per presentar Medios Violentos, el seu darrer llibre on analitza el paper dels mitjans de comunicació a l´hora de legitimar les diferents formes de violència que s´exerceixen des del poder. És un dels fundadors del portal electrònic Rebelión, des d´on periòdicament desmunta les mentides i els fraus dels mass media. A més, és una de les veus més autoritzades per parlar sobre les realitats de Cuba i Veneçuela.

Llegint el seu darrer llibre un arriba a la conclusió que a les guerres actuals els mitjans de comunicació apunten i els soldats disparen.

Bé, els mitjans apunten, els ciutadans aproven i els soldat disparen. No cal oblidar l´aprovació de la ciutadania. Qualsevol guerra, agressió o invasió pot fer-se sempre amb l´única condició que es pugui convèncer abans a la ciutadania. Aquí és on entren els mitjans de comunicació.

Quin grau de responsabilitat tindrien els mitjans en conflictes en els quals s´han despertat odis entre comunitats i ètnies, com els que s´han viscut als Balcans o l´Àfrica?

Molt gran. De fet, molts d´aquests conflictes no haurien succeït sense la intervenció dels mitjans de comunicació. Ni el conflicte dels grans llacs a l´Àfrica, ni el cas iugoslau però tampoc la invasió de l´Iraq s´haurien produït sense l´aprovació dels mitjans.

Els periodisme, l´anomenat quart poder, ha passat d´exercir de contrapoder a ser un perill per a la població?

Jo m´alineo amb la tesi que sempre ha defensat l´Ignacio Ramonet que diu que els tres poders clàssic en realitat són un únic poder, l´econòmic, i que l´anomenat quart poder s´ha incorporat a aquest únic poder. Només hi ha un poder, el poder econòmic, i el periodisme n´és part integrant.

Aquest no era el paper del periodisme als seus inicis...

Quan neixen els mitjans de comunicació i el mercat no era el poder únic i hegemònic, els mitjans podien exercir de contrapoder. Tanmateix arriba un punt en què aquest paper és distorsiona, es subverteix. Un exemple, al segle XIX la premsa obrera britànica era molt potent i rellevant. Ara bé quan s´incorpora la publicitat als diaris, apareixen els diaris de dretes i gràcies als ingressos que la publicitat els aporta, aquests poden baixar el seu preu a la meitat. En aquesta situació els diaris sindicalistes no poden competir i desapareixen.

Es pot dir que la publicitat determina el panorama mediàtic i les notícies que rebem?

Ara mateix el 50% dels ingressos d´un diari venen de la publicitat. Si creéssim un diari d´esquerres que parlés de coses incòmodes pel Corte Inglés, Repsol o Iberdrola, aquest diari tindria molts menys ingressos i hauria de valdre com a mínim el doble per poder funcionar. Però la cosa va molt més enllà de la publicitat, ara mateix els mitjans de comunicació són els departaments d´imatge de grans companyies. Unes empreses que no tenen res a veure amb la comunicació però són accionistes directes dels grans mitjans per a poder controlar-los.

Com es pot combatre aquest model hegemònic tant pervertit?

Hi ha dos reptes. El primer desmuntar de l´imaginari col·lectiu la creença que els mitjans són seriosos, rigorosos i plurals; mostrar com de distorsionats pels interessos del capital arriben a estar. El segon, que és posterior, seria bastir una autèntica alternativa comunicativa que funcioni. Evidentment és més senzill el primer repte i és al que jo em dedico.

No lamentes dedicar tots els teus esforços a lluitar contra les mentides dels altres i que això et resti temps per poder exercir d´altres facetes de la professió periodística?

El que em sap greu de debò és no veure com ells tenen més capacitat i recursos per mentir i manipular que nosaltres per desmentir-los. És cert que és una pena que haguem de perdre el temps desmentit als altres, seria com si un manobre hagués de dedicar tot el seu temps posant bé els maons que col·loquen malament els seus companys, però és una batalla molt necessària que estic disposat a tenir sense treva.

Pel que fa al segon repte que apuntaves. Com és pot crear un model de mitjans de comunicació que s´allunyi de tots els vicis del periodisme actual?

No hi ha cap solució miraculosa per això. Per començar, s´ha d´entrar en un debat sobre la propietat dels mitjans de comunicació. Part de la solució ve de la via dels mitjans públics, que tot i els seus defectes són més lliures que els privats. Això sí, no s´han d´entendre com fins ara; es a dir, com a mitjans de promoció del govern o partit de torn. Han de ser mitjans oberts amb mecanismes de control democràtic i on els professionals siguin els que prenguin les decisions. A més, hi ha mecanismes més enllà de la propietat estatal des d´on es pot crear un nou pol comunicatiu. Un d´aquests mecanismes és subvencionar la formació i l´equipament tecnològic dels mitjans comunitaris, alternatius, de col·lectius independents... Això és el que s´ha fet a Veneçuela amb molt bons resultats.

Veneçuela és un dels països que impulsa el projecte de Telesur, en el que has participat activament. Que ens en pots dir?

Bé, primer dir que Telesur és una experiència ja de per si positiva. Per primera vegada un grup de països amb governs progressistes es plantegen crear una televisió internacional totalment informativa que no depengui dels imperatius del mercat.
Tot i això tota televisió té un greu problema: la dictadura de la imatge. A la televisió vint morts són notícia si tens imatge, de fet la notícia és la imatge sinó n´hi ha, no hi ha notícia. Això és l´antiperiodisme i condueix a un model informatiu que et ven ser testimoni de fets que passen, però en cap cas t´explica ni t´interpreta realitats que són complexes i van més enllà de l´imatge. La televisió actual és un espectacle visual on no hi ha espai per cap mena de raciocini. A més, a tot això cal sumar-li el gran control sobre les imatges que tenen les agències informatives. Crear un model alternatiu de televisió és molt difícil, gairebé impossible.

Per acabar, com a bon coneixedor de la realitat de Cuba com interpretes els darrers canvis que ha impulsat des del govern de Raúl Castro?

En els darrers mesos a Cuba hi ha hagut dos tipus de canvis. Uns no han buscat més normalitzar una distorsió del socialisme que ja fa temps que existia. Aquesta era que alguns cubans fruit de les remeses dels seus familiars a l´estranger i l´anormalitat del període especial tenien diners en divises i no se´ls podien gastar en productes de consum com pantalles grans de Televisió o reproductors DVD i ara si que poden fer-ho. Això evidentment no és cap avanç revolucionari, però és una mesura sensata que a més pot combatre el mercat negre.
Després hi ha les mesures encaminades a augmentar la productivitat, sobretot al camp a partir de reparticions de terres. Hi ha qui creu que això és contrarevolucionari, però jo crec que no ho és pas. S´està donant terra a qui la treballa, això és bo i és el que sempre ha defensat l´esquerra.

Sèriba no és Europa!

Oblideu tot allò que heu après a les classes de geografia: Sèrbia no està a Europa. De veres, així és. O almenys això diu la gran premsa europea, que ens ha informat de les darreres eleccions legislatives d’aquesta nació balcànica parlant de tres opcions electorals: una pro-europea que “vol entrar a Europa”, una radical i una darrera ultranacionalista. Per tant, si uns volen entrar a Europa, vol dir que Sèrbia no hi és per ara a Europa, no? Per cert, si voleu saber quina era la “bona” opció de les tres només heu d’atendre a la descripció que la premsa feia de cada força per tenir-ho clar; els bons són els que “volen entrar a Europa”, no pas els radicals ni els ultranacionalistes, que amb el nom ja paguen. Però a quina Europa volen entrar els pro-europeus? Doncs a la Unió Europea, aquesta unió econòmica i – en aparença- política d’Estats situats al Vell Continent que per molts redactors de mitjans sembla que equival a tot un continent, per molt que molts països que s’hi troben geogràficament situats, com ara Suïssa o Noruega, no en formin part.

La política internacional, cada dia més escassa en els nostre mitjans, té un problema respecte a la política local. Aquest no és altre que la llunyania del lector respecte als fets que es relaten, fet que a priori comportaria una major contextualització d’aquests per part del periodista que els relata per a fer-los més entenedors per al lector, al que li manquen moltes referències. Tanmateix sol ocórrer el contrari; en informació internacional se sol funcionar a partir de tòpics i al lector li és impossible entendre realment la informació que se li dona. Un cas paradigmàtic és la tràgica història recent dels Balcans, àmpliament –mal- recollida pels mitjans. Per exemple, durant la guerra de Bòsnia se’ns parlava de serbis, croats i bosnis ( en realitat musulmans) com si realment sols els darrers en fossin els legítims pobladors del territori i els altres fossin invasors, quan en realitat els tres grups ètnics habitaven de vell antuvi aquella zona. Amb Kösove es va repetir la jugada, parlant-nos de kovosovars i serbis, quan tots n’eren de kosovars, els uns serbis i els altres albanesos. És més, se’ns parlà de neteja ètnica abans de la intervenció de l’OTAN, però no pas després d’aquesta, quan milers de serbis, gitanos i membres d’altres minories van patir la violència dels seus veïns albanesos. I la mateixa cantarella s’ha repetit aquests dies parlant-nos de les eleccions sèrbies, al descriure’ns tres opcions i qualificar-ne dues d’elles amb adjectius a priori pejoratius. Tanmateix resulta que si un fa una mica de recerca se’n adona que els anomenats “radicals”, seguidors del primer ministre Kostunica, demonitzats per la premsa occidental, comptaven com del suport destacat del cineasta Emir Kusturica, una veu admirada arreu, un home compromès de sempre amb la pau i els oprimits. De fet, l’ únic delicte que els feia mereixedors de l’adjectiu de “radicals” era el d’oposar-se a entrar a una Unió Europea que no sols va participar del bombardeig del territori sobirà de la República de Sèrbia a finals dels noranta sinó que a més va acceptar majoritàriament la independència il·legal de la provincia de Kösove, realitzada sense l’aval de l’ONU. De tot això i més, el lector no se’n va assabentar.

Com a darrer apunt afegir que segons el diccionari radical és aquell “Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat.” Llegit això ¿ És tant perjudicial ser radical? És més, ¿No és positiu buscar de forma democràtica solució als problemes estructurals d’una població?

De com la manca de context condueix a equivocs...

... o simplement a la manipulació més descarada

Una de les claus del periodisme és sense dubte la contextualització de les informacions, de manera que aquestes siguin comprensibles per l'audiència, que no té perquè conèixer la totalitat de les informacions que reflexen a diari els mitjans. Crec que el periodista té com a funció primera posar en un context clar allò del que parla. Per això em va sorprendre ahir la lectura d'una notícia a El País on s'explicaven les subensions que la Generalitat ha aportat enguany a l'escola bressola, que és la xarxa d'escoles en llengua catalana que hi ha a la Catalunya Nord.

"La Bressola" és una xarxa d'escoles en català privada instalada a la Catalunya Nord que viu de donacions i subvencions, doncs l'Estat Francès no contempla l'educació pública en cap altre llengua que no sigui la francesa, com ocorria a la part sud del Principat durant el franquisme. Per molt que el català sigui la llengua pròpia de la Catalunya Nord ( Departament dels Pirineus Orientals) i de fet aquest territori en sigui el seu bressol històric, la seva situació és extremadament precària per molt que a dia d'avui sigui la llengua materna d'un terç població. Per tant, la labor de la bressola és fonamental per salvaguardar la llengua catalana en un dels territoris on és parla i sempre s'ha parlat, i des de la seva fundació cada cop són més els pares que matriculen als seus fills en aquestes escoles. Tampoc és d'estranyar que el departament pertinent Generalitat ajudi a aquesta institució, ja que amb la minsa ajuda de l'Estat Francès - a qui poc li interessen les bressoles- aquestes no poden funcionar.

De tot això que he comentat, cap paraula en diu l'article que firma Miquel Noguer a El País, que personifica la subvenció en l'encara líder d'ERC i vicepresident català Carod-Rovira i en tot moment explica que aquestes escoles es troben " a França" sense especificar que es troben en un territori de parla catalana on les institucions no s'encarreguen de salvaguardar la llengua, per molt que la població i fins i tot els seus representants vulguin major protecció pel català. Sense menció a la catalanitat del Rossellò, a les traves del centralisme francès, ni al fet que és natural que un govern subvencioni escoles a l'exterior - com fa Espanya o França amb els seus respectius Liceus-, a un profà en la matèria les crítiques d'un parlamentari del PP que sí que recull l'article li resulten més que encertades. Aquestes són que la Generalitat "se queje de la falta de recursos del actual sistema de financiación y al mismo tiempo financie actividades docentes en un país como Francia, con mayor renta per cápita que España (...) destinar este dinero a acabar con los barracones en Cataluña."

Molt mal periodisme o mala folla amb intencionalitat nacionalista espanyola... que fa o no fa, és el mateix...

Brown no pensa en "green"

M'ha semblat molt interessant la notícia Brown impone mano dura contra el consumo de cannabis present a l'edició de El País d'avui. Presentada com una notícia secundària i anecdòtica, en el fons mostra la manera de funcionar dels nostres governants, més preocupats en la seva popularitat i bona relació amb els media que no pas en aplicar lleis justes que facilitin la convivència entre ciutadans.

Resulta que ara fa uns anys el Regne Unit va iniciar el camí cap a la despenalització del cànnabis, i ho va fer a petició de la polícia "harta perder el tiempo con fumadores de porros cuando tiene asuntos mas urgentes que afrontar". Sembla que tot plegat no ha produït cap problema més enllà d'un augment de les plantacions privades ( i per tant un descens del tràfic il·legal vinculat a les màfies dels narcòtics). Tanmateix Brown vol tfer marxa enrrere respecte a les reformes pro-despenalitzadores per una simple raó política: "el apoyo de los influyentes tabloides, la prensa populista y chovinista, que apoyaban a Tony Blair pero no a él"

Es dona el cas que fins i tot "los asesores del Gobierno opinan que el skunk (marihuana, herba) no es ahora más fuerte que en el pasado, y que el supuesto vínculo del consumo de cannabis y las enfermedades psicóticas es "probable pero débil". Además, aseguran que juega un papel "modesto" en el desarrollo de esas enfermedades en el conjunto de la población." Per tant, tornar a la prohibició no té cap raó de ser i fins i tot pot complicar encara més les feines de la polícia britànica. Tot i això, Brown el que vol és el suport de la premsa per a poder guanyar les pròximes eleccions - sobretot de la patacada del laborisme a les muncipals d'ara fa pocs dies - i poc li importa el que diguin els seus assessors, per assenyat que sigui. És per això que un membre del partit liberal demòcrata pidió ayer irónicamente al Gobierno que desmantele el organismo asesor sobre drogas y lo sustituya con un consejo asesor "formado por los directores de los periódicos".

“Actualment és més fàcil a Colòmbia fer una guerrilla que un sindicat”

Aprofito per penjar la versió llarga una entrevista que vaig fer fa dues setmanes per a l'Accent. L'entrevistada és Aída Abella, líder d'esquerres colombiana exiliada a Suïssa i diu algunes coses interessants sobre els mitjans de comunicació d'aquell país i el seu rol dins de la guerra civil que s'hi viu. També parla sobre l'utilitat dels nous mitjans de comunicació per una persona que viu a l'exili. (Alerta perquè els mitjans més reaccionaris d'aquell país estan participats per grups espanyols com Prisa o Planeta...)

Entrevista a Aida Abella, exiliada colombiana

A Aida Abella sembla que les moltes adversitats amb les que s´ha trobat a la vida no li han fet perdre el somriure. Fa dotze anys que està exiliada a Suïssa. A Colòmbia era presidenta de la coalició d´esquerres Unión Patriótica. La seva és una conversa sincera i amable, que m´assegura que seria impossible de tenir en un cafè de Bogotà sense ser detingut al cap de poques hores. Tot i això és optimista, i abans de marxar em confessa el seu gran somni: que els seus néts no hagin de viure perseguits políticament tal i com ha viscut la família des dels temps dels seus besavis.

Va haver de marxar de Colòmbia després de que els paramilitars intentessin assassinar-la amb un bazooka.

Si, afortunadament el projectil va passar sobre el cotxe, sinó no ho explico. És l'únic atemptat en el que els paramilitars han usat un bazooka. Vaig adonar-me que ho marxava del país o no em deixarien viure.

En aquell moment era la presidenta de l'Unión Patriótica. Quanta gent d'aquell partit polític va morir en mans dels paramilirars?

Cinc mil militants.

Això és un genocidi!

És un genocidi, ho hem denunciat davant la comissió interamericana de l'Organització d'Estats Americans, que ha acceptat la demanda i l'ha traslladat a les Nacions Unides. Arrel de la nostra denúncia s'està discutint a l'ONU si s'ha d' incloure una nova categoria de genocidi: el genocidi polític. Incloure aquesta nova categoria és útil pel cas colombià i també per molts d'altres casos greus de violència com aquest queden recollits per la legalitat internacional com a simples actes de de les forces armades o de grups armats. El cas de Colòmbia és un cas típic de terrorisme d'estat.

Un terrorisme d'estat dirigit contra la oposició política.

No sols dirigit contra la oposició política, sinó també contra els treballadors. Des de principi d'any fins ahir una vintena de treballadors han estat assassinats, no sé si avui hi haurà algun crim més, no seria estrany. Enguany, durant una setmana van morir sis sindicalistes, un fet que va despertar fins i tot la solidaritat dels sindicats nord-americans, que van aconseguir forçar que el Congrés d'Estats Units ajornés l'aprovació del Tractat de Lliure Comerç amb Colòmbia.

Sembla que el govern colombià no pensa en cap cas en una sortida dialogada del conflicte.

El president Uribe va guanyar les eleccions prometent que en sis mesos eliminaria la guerrilla i ja duu més de quatre anys i tot continua igual, pitjor. El president ha llançat un pla anomenat Política de Seguretat Democràtica que l'únic que cerca és acabar amb l'oposició. Hi ha molta gent que no te res a veure amb el conflicte i és encarcerada o obligada a desplaçar-se dels seus pobles. L'activitat dels paramilitars no ha acabat.

En canvi, aquí els mitjans ens diuen que el govern desmobilitza als paramilitars.

La violència reaccionària no s'ha desactivat. Els mateixos caps paramilitars que hi ha detinguts han confirmat que tornen a tenir armes i s'estan organitzant noves bandes. S'han reciclat, ara ja no són les Autofensas Unidas Colombianas, sinó que s'anomenen les Àguiles Negres. Aquesta nova organització el passat 12 de març va llançar una amenaça contra vàries onegés on diuen que seran implacables i no deixaran a ningú viu. A més han elaborat una llista negra amb les persones que van participar en la marxa del 6 de març, que era la marxa contra els crims d'estat. La llista l'encapçalen dones implicades en defensa dels drets humans.

Acaba de sortir a la llum que gran part del congrés està en mans dels paramilitars.

Prop del 35% del Congrés estaria a sou dels paramilitars, si és cert el que han reconegut els seus propis líders. Cada dia hi ha detencions de polítics. Fins i tot alguns congressistes han renunciat a la seva acta per no ser investigats. Són els aliats del president Uribe els que estan sent investigats per relacions amb els paramilitars i el narcotràfic.

Ara mateix la Cort Suprema té certa vocació de justícia, per això hi ha aquestes detencions, però en breu li tocarà al president Uribe escollir una nova cort. Llavors tindrà el poder legislatiu, executiu i judicial; tot el poder per a ell. Com se'n diu d'això?

Dictadura.

... I a més hi ha el poder mediàtic. Els gras mitjans de comunicació a Colòmbia estan en mans dels amos del capital, no hi ha cap mena d'independència. A més, hi ha el negoci publicitari, que l'aporten en gran part les transnacionals. Hem arribat a un punt en que mitjans com Ràdio Caracol promouen la violència. Des d'aquesta ràdio s'ha arribat a dir que la marxa del 6 la van organitzar les FARC. Per favor! Usen les ones per atacar a defensors dels drets humans i sindicalistes. Diuen que son aliats de les guerrilles i que aquestes són terroristes. I clar, al final tots són terroristes i sols els queda dir públicament:mateu-los! Els mitjans són actors que perpetuen conflicte.

Alguns grups de comunicació espanyols tenen part d'aquests mitjans, crec que el grup Prisa, editor de El País, participa en l'accionariat de Ràdio Caracol ...

Sí, i també el grup Planeta ha entrat en l'accionariat de El Tiempo, mitjà del que n'és copropietari l'actual vicepresident. Aquest mateix vicepresident es va entrevistar amb caps paramilitars i els va demanar en que creessin un grup especial per a la capital, Bogotà. Aquest grup paramilirar ha assassinat a nombrosos treballadors. Davant un cas com aquest, d'implicació directa del número dos del govern en un cas de terrorisme d'estat, a qualsevol país del món aquest president hauria caigut. Colòmbia és un món a part, els polítics cauen cap amunt, sembla com si no hi hagués gravetat.

Bé, alguna cosa similar va passar a l'Estat Espanyol ara fa unes dècades amb els GAL i el govern no va dimitir ni les responsabilitats jurídiques van arribar fins als autèntics responsables...

No ho sabia. A nosaltres ara mateix ens dol molt és la actitud de l'actual govern espanyol, que rep a Uribe amb tots els honors de cap d'estat i a més expressa suport incondicional cap a ell. Això ho fa un partit que és diu socialista com el PSOE, que en realitat és un partit molt de centre, de dretes... bé, es igual. El que exigim al govern espanyol és que tingui un mínim de decència i escolti a les víctimes d'un senyor com Uribe, que és al poder gràcies als narcos i els paramilitars.

Sembla que Amèrica Llatina avança cap a la democràcia i els drets del poble, i Colòmbia en canvi s'ha quedat estancada.

Colòmbia ha esdevingut l'Israel d'Amèrica Llatina.

Quines són les bases del conflicte?

Socials. El nostre és el conflicte més antic del planeta i es deu a causes estructurals. La terra esta en el centre del conflicte; hi ha persones que tenen milers d'hectàrees en situació improductiva mentre els camperols no tenen on sembrar. Com s'arregla això? repartint aquesta terra entre els que volen treballar-la, és de simple matemàtica. A tot això, en els darrers anys els paramilitars han fet una contrarreforma agrària tot apropiant-se de 5.000 milions d'hectàrees dels camperols, als que han forçat a emigrar. Tenim més de 400 000 desplaçats interns, son desplaçats socials.

Aquests desplaçats socials són també en part desplaçats polítics

Són víctimes d'una forma de violència, molt letal, que és la manca de treball i d'oportunitats, la misèria absoluta. Si la democràcia no és capàs de donar feina als ciutadans ni els permet organitzar-se sindicalment, simplement no hi ha cap mena de democràcia. No paren d'atacar als sindicats, no els donen personalitat jurídica i assassinen als seus caps. Actualment és més fàcil a Colòmbia fer guerrilla que un sindicat, és aquesta la situació.

Les classes privilegiades és neguen a cedir cap parcel·la de poder?

Els amos de la riquesa, els usurpadors de la riquesa, mai han tingut la visió de voler repartir els seus privilegis. El poder l'han aconseguit a base de violència i el mantenen a base de violència. A Colòmbia violència significa poder. El que han fet el poble és defensar-se d'aquesta violència del poder. Als treballadors els van començar a matar quan no hi havia encara cap guerrilla, el 1919. El 1928 va haver-hi la gran massacre de les bananeres organitzada per la United Fruit Company. Aquesta empresa és ara Chiquita i ha estat condemnada a Estats Units per finançar als paramilitars. Les transnacionals són actors de pes en el conflicte ja que han finançat a aquests grups de sicaris de la reacció. Els propis líders paramilitars han reconegut les empreses que els pagaven. Les empreses d'automòbils dels regalaven cotxes blindats i d'altres vehicles...

Quin paper juga el narcotràfic en aquesta situació?

El narcotràfic paga la guerra i les campanyes dels polítics. Cal pensar que el narcotràfic és un problema internacional i que cap país productor de la fulla de coca produeix els químics per fer la cocaina, aquests és fan als països del primer món. Com entren aquests quimics a Colòmbia? Aquesta és una qüestió a abordar, ja que tothom sols pensa en com surt la droga del país. El més greu és que sols el 7% dels beneficis de la droga es queden a Colòmbia, la resta, el 93%, és queda a la banca internacional mentre nosaltres posem els morts.

Que n'opina de l'assassinat del número dos de les FARC Raúl Reyes en sòl equatorià? Creu qie el govern busca internacionalitzar el conflicte?

Si, busca internacionalitzar-lo i a més si no s'hagués assassinar a Reyes Ingrid Betancourt ara mateix estaria lliure. El govern va espiar trucades de mòbils entre França i les FARC durant la negociació per l'alliberament d'Ingrid, i així van poder arribar fins a Reyes i matar-lo. Ho van fer a més amb l'ajuda dels Estats Units, que tenen una base a Manta, a l'Ecuador. Llavors ens trobem en que no sols és un país, sinó dos, són els que van violar la sobirania d'un altre país. El nostre president, el senyor Uribe, creu que com viola tots drets a l'interior de Colòmbia pot fer el mateix fora, violant totes les normes internacionals. És un president bastant de l'estil Bush.

Ja per acabar, molts exiliats de la Guerra Civil Espanyola, al retornar de l'exili van trobar-se amb una societat que havia canviat molt i els va ser molt difícil integrar-se. Fa dotze anys que viu a l'exili, li fa por que tornar al seu país no el reconegui?

Hi ha vàries coses que diferencien els exilis dels 30 i 40, els exilis de les dictadures llatinoamericanes dels 60 i 70, dels exilis actuals. Principalment les comunicacions i la velocitat en la que viatja la informació gràcies als media. A vegades estem més informats fora que al propi país. Tot i que no deixa d'afectar-te deixar la pàtria, sobretot si vas a un país amb una altra llengua. La primer feina política és aprendre l'idioma i entrar en contacte amb la gent del país d'acollida i veure que pots fer per continuar fora la teva lluita. A Suïssa hi ha molts colombians exiliats per motius polítics, i també socials, i intentem mantenir-nos units, veure cinema colombià i estar al dia del país en tots els nivells, el cultural el primer.

A sang freda

" A Sangre fría" és el nom castellà de la magnifica novel·la de Truman Capote "Cold Blood" on per primer cop el gènere novel·lesc és nodreix directament de tècniques pròpies del periodisme escrit. " A sangre fría" és també el nom de la genial secció que obre la revista mensual espanyola El Viejo Topo des de fa anys i que en poques línies construeix una de les millors radiografies del món actual. La secció, feta pel periodista Salvador López Arnal, consisteix en jugar i comparar xifres reals que donen diversos organismes i mitjans de comunicació a fi de mostar les contradiccions de la societat capitalista. Uns exemples:

• Increment de salaris a Catalunya, sense descomptar l'inflació, de 1997 a 2006: sobre el 30%
• Increment del preu de l'habitatge a Catalunya durant el mateix periode: 250%

• Kilometres que recòrren els ingredients i materials necessaris per a fer un iogurt de maduixa: més de 8.000

• PIB Iraq 1990: 48.422 milions de $
  
• PIB Iraq 2004: 12.602 milions de $

• Pressupost de l'Estat a disposició del Rei i la familia reial: 8,2 milions d'euros. Partides dels Pressupostos de l'Estat dedicades a la Casa Reial que apareixen desglossades i que expliquen la seva finalitat: 0.

• Vehicles privats que circulen per Espanya: 26 milions
• Superficie ocupada per carreteres, carrers i aparcaments: 8.000 km2
• Superficie de La Rioja: 5.045 Km2
• Superficie del País Basc: 7.234 Km2

• Salari brut mitjà anual dels traballadors espanyols: 19.296 euros
• Treballadors espanyols que cobren menys de 13.400 euros bruts anuals: 11 millones
• Salari brut mitjà anual dels executius de les principals empreses espanyoles: 891.000 euros
• Salari brut anual del conseller executiu del BBVA: 6.826.000 euros.
• Disminució del salari real mitjà a España en els últims 10 anys: 4%
• Únic país de la OCDE on retrocedeix el poder adquisitiu: España.

...I afegeixo un breu " A sange freda" propi...

• Morts a l'estret de gibraltar en els darrers 5 anys segons l'UE: 10.000
• Morts a mans dels GRAPO en els darrers 5 anys: 1
• Morts a mans d'ETA en els darrers 5 anys: 9
• Notícies amb les paraula "Estrecho" i "Gibraltar" a elmundo.es: 1.840
• Notícies amb la paraula "GRAPO" a elmundo.es: 4.800
• Notícies amb la paraula "Patera" o "Cayuco" a elmundo.es: 12.000
• Notícies amb la paraula "ETA" a elmundo.es: 179.000

Les mones de la Brunete Mediàtica

No ha estat notícia de portada, però aquests dies els mitjans n'han parlat. El govern de Gibraltar ha decidit eliminar a 25 dels 200 micos que poblen aquest emplaçament britànic al sud de la Península Ibèrica. Segons el govern gibraltareny, la població de mones s'ha disparat i aquestes amenacen de baixar de la roca - on viuen plàcidament tot pidolant als turistes- fins al poble i assaltar les cases dels llanitos.

Davant aquesta mesura, els ecologistes s'han movilitzat. L'animal es troba en perill d'extinsió i és l'únic primat - exceptuant l'home- que habita a Europa. Aquesta és la notícia. Tanmateix la brunete mediàtica sempre té altres formes de veure les coses...

La majoria de mitjans, tant premsa com TV, han donat gran importància a una simple llengenda que diu que la fi de les mones a la Roca significarà que aquesta tornarà a sobirania dels reis d'Espanya. Així mateix comença la notícia El Mundo :

" Dicen que cuando los monos abandonen Gibraltar, los británicos también dejarán su colonia"

En canvi el diari ABC, que sí es fa eco de les protestes ecologistes, acaba atacant directament a les pobres mones tot posant a l'assumpte la seva cullerada nacional-catolicista:

"Pero un incremento de la sensibilización medioambiental y el brusco declive de la presencia militar británica vieron cómo en la década de 1990 estos animales disfrutaban del sexo libre e incluso eran cada vez más alimentados por el creciente turismo que vivió la Roca a partir de 1985.

El mes pasado, el Gobierno gibraltareño amenazó con poner fin a la orgía sexual y reproducción sin freno de estos macacos y anunció que 25 monos se enfrentaban a una ejecución sumaria"

ABC ve a dir, sense embuts, que a manca d'odre militar i amb l'introducció de noves idees progressistes les mones han deixat enrere la castedat i s'han tornat uns hippies abocats a una frenética onada de promiscuitat infinita - segones lectures les que es vulguin-. El diari de Vocento no dubta en usar termes com "sexe lliure" i "orgía sexual" aplicats a les mones quan el suposat problema és una tasa de reproducció alta, que és del què s'hauria d'informar... o no?

Tanmateix, ja unes setmanes abans El Mundo insinuava certa promiscuitat extrema de les mones gibraltarenyes al titular 'Los monos de Gibraltar espían los gritos orgásmicos de las hembras' una informació que en realitat explicava com els mascles d'aquesta espècie poden saber quines femelles estàn en època fèrtil pel sons que emeten mentre tenen sexe, que no és més que una interessant vessant evolutiva...

No cal ni dir que les mones tenen tot el dret a fruïr del sexe lliure en totes les seues modalitats, però la qüestió aquí és una altra: Gibraltar. La roca és una d'aquelles ferides obertes que fa mal al nacionalisme espanyol i a la seva premsa afí, que no pot ni donar una simple notícia sense posar-hi cullerada... per patètica que sigui.