Sèriba no és Europa!

Oblideu tot allò que heu après a les classes de geografia: Sèrbia no està a Europa. De veres, així és. O almenys això diu la gran premsa europea, que ens ha informat de les darreres eleccions legislatives d’aquesta nació balcànica parlant de tres opcions electorals: una pro-europea que “vol entrar a Europa”, una radical i una darrera ultranacionalista. Per tant, si uns volen entrar a Europa, vol dir que Sèrbia no hi és per ara a Europa, no? Per cert, si voleu saber quina era la “bona” opció de les tres només heu d’atendre a la descripció que la premsa feia de cada força per tenir-ho clar; els bons són els que “volen entrar a Europa”, no pas els radicals ni els ultranacionalistes, que amb el nom ja paguen. Però a quina Europa volen entrar els pro-europeus? Doncs a la Unió Europea, aquesta unió econòmica i – en aparença- política d’Estats situats al Vell Continent que per molts redactors de mitjans sembla que equival a tot un continent, per molt que molts països que s’hi troben geogràficament situats, com ara Suïssa o Noruega, no en formin part.

La política internacional, cada dia més escassa en els nostre mitjans, té un problema respecte a la política local. Aquest no és altre que la llunyania del lector respecte als fets que es relaten, fet que a priori comportaria una major contextualització d’aquests per part del periodista que els relata per a fer-los més entenedors per al lector, al que li manquen moltes referències. Tanmateix sol ocórrer el contrari; en informació internacional se sol funcionar a partir de tòpics i al lector li és impossible entendre realment la informació que se li dona. Un cas paradigmàtic és la tràgica història recent dels Balcans, àmpliament –mal- recollida pels mitjans. Per exemple, durant la guerra de Bòsnia se’ns parlava de serbis, croats i bosnis ( en realitat musulmans) com si realment sols els darrers en fossin els legítims pobladors del territori i els altres fossin invasors, quan en realitat els tres grups ètnics habitaven de vell antuvi aquella zona. Amb Kösove es va repetir la jugada, parlant-nos de kovosovars i serbis, quan tots n’eren de kosovars, els uns serbis i els altres albanesos. És més, se’ns parlà de neteja ètnica abans de la intervenció de l’OTAN, però no pas després d’aquesta, quan milers de serbis, gitanos i membres d’altres minories van patir la violència dels seus veïns albanesos. I la mateixa cantarella s’ha repetit aquests dies parlant-nos de les eleccions sèrbies, al descriure’ns tres opcions i qualificar-ne dues d’elles amb adjectius a priori pejoratius. Tanmateix resulta que si un fa una mica de recerca se’n adona que els anomenats “radicals”, seguidors del primer ministre Kostunica, demonitzats per la premsa occidental, comptaven com del suport destacat del cineasta Emir Kusturica, una veu admirada arreu, un home compromès de sempre amb la pau i els oprimits. De fet, l’ únic delicte que els feia mereixedors de l’adjectiu de “radicals” era el d’oposar-se a entrar a una Unió Europea que no sols va participar del bombardeig del territori sobirà de la República de Sèrbia a finals dels noranta sinó que a més va acceptar majoritàriament la independència il·legal de la provincia de Kösove, realitzada sense l’aval de l’ONU. De tot això i més, el lector no se’n va assabentar.

Com a darrer apunt afegir que segons el diccionari radical és aquell “Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat.” Llegit això ¿ És tant perjudicial ser radical? És més, ¿No és positiu buscar de forma democràtica solució als problemes estructurals d’una població?