Sèriba no és Europa!

Oblideu tot allò que heu après a les classes de geografia: Sèrbia no està a Europa. De veres, així és. O almenys això diu la gran premsa europea, que ens ha informat de les darreres eleccions legislatives d’aquesta nació balcànica parlant de tres opcions electorals: una pro-europea que “vol entrar a Europa”, una radical i una darrera ultranacionalista. Per tant, si uns volen entrar a Europa, vol dir que Sèrbia no hi és per ara a Europa, no? Per cert, si voleu saber quina era la “bona” opció de les tres només heu d’atendre a la descripció que la premsa feia de cada força per tenir-ho clar; els bons són els que “volen entrar a Europa”, no pas els radicals ni els ultranacionalistes, que amb el nom ja paguen. Però a quina Europa volen entrar els pro-europeus? Doncs a la Unió Europea, aquesta unió econòmica i – en aparença- política d’Estats situats al Vell Continent que per molts redactors de mitjans sembla que equival a tot un continent, per molt que molts països que s’hi troben geogràficament situats, com ara Suïssa o Noruega, no en formin part.

La política internacional, cada dia més escassa en els nostre mitjans, té un problema respecte a la política local. Aquest no és altre que la llunyania del lector respecte als fets que es relaten, fet que a priori comportaria una major contextualització d’aquests per part del periodista que els relata per a fer-los més entenedors per al lector, al que li manquen moltes referències. Tanmateix sol ocórrer el contrari; en informació internacional se sol funcionar a partir de tòpics i al lector li és impossible entendre realment la informació que se li dona. Un cas paradigmàtic és la tràgica història recent dels Balcans, àmpliament –mal- recollida pels mitjans. Per exemple, durant la guerra de Bòsnia se’ns parlava de serbis, croats i bosnis ( en realitat musulmans) com si realment sols els darrers en fossin els legítims pobladors del territori i els altres fossin invasors, quan en realitat els tres grups ètnics habitaven de vell antuvi aquella zona. Amb Kösove es va repetir la jugada, parlant-nos de kovosovars i serbis, quan tots n’eren de kosovars, els uns serbis i els altres albanesos. És més, se’ns parlà de neteja ètnica abans de la intervenció de l’OTAN, però no pas després d’aquesta, quan milers de serbis, gitanos i membres d’altres minories van patir la violència dels seus veïns albanesos. I la mateixa cantarella s’ha repetit aquests dies parlant-nos de les eleccions sèrbies, al descriure’ns tres opcions i qualificar-ne dues d’elles amb adjectius a priori pejoratius. Tanmateix resulta que si un fa una mica de recerca se’n adona que els anomenats “radicals”, seguidors del primer ministre Kostunica, demonitzats per la premsa occidental, comptaven com del suport destacat del cineasta Emir Kusturica, una veu admirada arreu, un home compromès de sempre amb la pau i els oprimits. De fet, l’ únic delicte que els feia mereixedors de l’adjectiu de “radicals” era el d’oposar-se a entrar a una Unió Europea que no sols va participar del bombardeig del territori sobirà de la República de Sèrbia a finals dels noranta sinó que a més va acceptar majoritàriament la independència il·legal de la provincia de Kösove, realitzada sense l’aval de l’ONU. De tot això i més, el lector no se’n va assabentar.

Com a darrer apunt afegir que segons el diccionari radical és aquell “Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat.” Llegit això ¿ És tant perjudicial ser radical? És més, ¿No és positiu buscar de forma democràtica solució als problemes estructurals d’una població?

De com la manca de context condueix a equivocs...

... o simplement a la manipulació més descarada

Una de les claus del periodisme és sense dubte la contextualització de les informacions, de manera que aquestes siguin comprensibles per l'audiència, que no té perquè conèixer la totalitat de les informacions que reflexen a diari els mitjans. Crec que el periodista té com a funció primera posar en un context clar allò del que parla. Per això em va sorprendre ahir la lectura d'una notícia a El País on s'explicaven les subensions que la Generalitat ha aportat enguany a l'escola bressola, que és la xarxa d'escoles en llengua catalana que hi ha a la Catalunya Nord.

"La Bressola" és una xarxa d'escoles en català privada instalada a la Catalunya Nord que viu de donacions i subvencions, doncs l'Estat Francès no contempla l'educació pública en cap altre llengua que no sigui la francesa, com ocorria a la part sud del Principat durant el franquisme. Per molt que el català sigui la llengua pròpia de la Catalunya Nord ( Departament dels Pirineus Orientals) i de fet aquest territori en sigui el seu bressol històric, la seva situació és extremadament precària per molt que a dia d'avui sigui la llengua materna d'un terç població. Per tant, la labor de la bressola és fonamental per salvaguardar la llengua catalana en un dels territoris on és parla i sempre s'ha parlat, i des de la seva fundació cada cop són més els pares que matriculen als seus fills en aquestes escoles. Tampoc és d'estranyar que el departament pertinent Generalitat ajudi a aquesta institució, ja que amb la minsa ajuda de l'Estat Francès - a qui poc li interessen les bressoles- aquestes no poden funcionar.

De tot això que he comentat, cap paraula en diu l'article que firma Miquel Noguer a El País, que personifica la subvenció en l'encara líder d'ERC i vicepresident català Carod-Rovira i en tot moment explica que aquestes escoles es troben " a França" sense especificar que es troben en un territori de parla catalana on les institucions no s'encarreguen de salvaguardar la llengua, per molt que la població i fins i tot els seus representants vulguin major protecció pel català. Sense menció a la catalanitat del Rossellò, a les traves del centralisme francès, ni al fet que és natural que un govern subvencioni escoles a l'exterior - com fa Espanya o França amb els seus respectius Liceus-, a un profà en la matèria les crítiques d'un parlamentari del PP que sí que recull l'article li resulten més que encertades. Aquestes són que la Generalitat "se queje de la falta de recursos del actual sistema de financiación y al mismo tiempo financie actividades docentes en un país como Francia, con mayor renta per cápita que España (...) destinar este dinero a acabar con los barracones en Cataluña."

Molt mal periodisme o mala folla amb intencionalitat nacionalista espanyola... que fa o no fa, és el mateix...

Brown no pensa en "green"

M'ha semblat molt interessant la notícia Brown impone mano dura contra el consumo de cannabis present a l'edició de El País d'avui. Presentada com una notícia secundària i anecdòtica, en el fons mostra la manera de funcionar dels nostres governants, més preocupats en la seva popularitat i bona relació amb els media que no pas en aplicar lleis justes que facilitin la convivència entre ciutadans.

Resulta que ara fa uns anys el Regne Unit va iniciar el camí cap a la despenalització del cànnabis, i ho va fer a petició de la polícia "harta perder el tiempo con fumadores de porros cuando tiene asuntos mas urgentes que afrontar". Sembla que tot plegat no ha produït cap problema més enllà d'un augment de les plantacions privades ( i per tant un descens del tràfic il·legal vinculat a les màfies dels narcòtics). Tanmateix Brown vol tfer marxa enrrere respecte a les reformes pro-despenalitzadores per una simple raó política: "el apoyo de los influyentes tabloides, la prensa populista y chovinista, que apoyaban a Tony Blair pero no a él"

Es dona el cas que fins i tot "los asesores del Gobierno opinan que el skunk (marihuana, herba) no es ahora más fuerte que en el pasado, y que el supuesto vínculo del consumo de cannabis y las enfermedades psicóticas es "probable pero débil". Además, aseguran que juega un papel "modesto" en el desarrollo de esas enfermedades en el conjunto de la población." Per tant, tornar a la prohibició no té cap raó de ser i fins i tot pot complicar encara més les feines de la polícia britànica. Tot i això, Brown el que vol és el suport de la premsa per a poder guanyar les pròximes eleccions - sobretot de la patacada del laborisme a les muncipals d'ara fa pocs dies - i poc li importa el que diguin els seus assessors, per assenyat que sigui. És per això que un membre del partit liberal demòcrata pidió ayer irónicamente al Gobierno que desmantele el organismo asesor sobre drogas y lo sustituya con un consejo asesor "formado por los directores de los periódicos".

“Actualment és més fàcil a Colòmbia fer una guerrilla que un sindicat”

Aprofito per penjar la versió llarga una entrevista que vaig fer fa dues setmanes per a l'Accent. L'entrevistada és Aída Abella, líder d'esquerres colombiana exiliada a Suïssa i diu algunes coses interessants sobre els mitjans de comunicació d'aquell país i el seu rol dins de la guerra civil que s'hi viu. També parla sobre l'utilitat dels nous mitjans de comunicació per una persona que viu a l'exili. (Alerta perquè els mitjans més reaccionaris d'aquell país estan participats per grups espanyols com Prisa o Planeta...)

Entrevista a Aida Abella, exiliada colombiana

A Aida Abella sembla que les moltes adversitats amb les que s´ha trobat a la vida no li han fet perdre el somriure. Fa dotze anys que està exiliada a Suïssa. A Colòmbia era presidenta de la coalició d´esquerres Unión Patriótica. La seva és una conversa sincera i amable, que m´assegura que seria impossible de tenir en un cafè de Bogotà sense ser detingut al cap de poques hores. Tot i això és optimista, i abans de marxar em confessa el seu gran somni: que els seus néts no hagin de viure perseguits políticament tal i com ha viscut la família des dels temps dels seus besavis.

Va haver de marxar de Colòmbia després de que els paramilitars intentessin assassinar-la amb un bazooka.

Si, afortunadament el projectil va passar sobre el cotxe, sinó no ho explico. És l'únic atemptat en el que els paramilitars han usat un bazooka. Vaig adonar-me que ho marxava del país o no em deixarien viure.

En aquell moment era la presidenta de l'Unión Patriótica. Quanta gent d'aquell partit polític va morir en mans dels paramilirars?

Cinc mil militants.

Això és un genocidi!

És un genocidi, ho hem denunciat davant la comissió interamericana de l'Organització d'Estats Americans, que ha acceptat la demanda i l'ha traslladat a les Nacions Unides. Arrel de la nostra denúncia s'està discutint a l'ONU si s'ha d' incloure una nova categoria de genocidi: el genocidi polític. Incloure aquesta nova categoria és útil pel cas colombià i també per molts d'altres casos greus de violència com aquest queden recollits per la legalitat internacional com a simples actes de de les forces armades o de grups armats. El cas de Colòmbia és un cas típic de terrorisme d'estat.

Un terrorisme d'estat dirigit contra la oposició política.

No sols dirigit contra la oposició política, sinó també contra els treballadors. Des de principi d'any fins ahir una vintena de treballadors han estat assassinats, no sé si avui hi haurà algun crim més, no seria estrany. Enguany, durant una setmana van morir sis sindicalistes, un fet que va despertar fins i tot la solidaritat dels sindicats nord-americans, que van aconseguir forçar que el Congrés d'Estats Units ajornés l'aprovació del Tractat de Lliure Comerç amb Colòmbia.

Sembla que el govern colombià no pensa en cap cas en una sortida dialogada del conflicte.

El president Uribe va guanyar les eleccions prometent que en sis mesos eliminaria la guerrilla i ja duu més de quatre anys i tot continua igual, pitjor. El president ha llançat un pla anomenat Política de Seguretat Democràtica que l'únic que cerca és acabar amb l'oposició. Hi ha molta gent que no te res a veure amb el conflicte i és encarcerada o obligada a desplaçar-se dels seus pobles. L'activitat dels paramilitars no ha acabat.

En canvi, aquí els mitjans ens diuen que el govern desmobilitza als paramilitars.

La violència reaccionària no s'ha desactivat. Els mateixos caps paramilitars que hi ha detinguts han confirmat que tornen a tenir armes i s'estan organitzant noves bandes. S'han reciclat, ara ja no són les Autofensas Unidas Colombianas, sinó que s'anomenen les Àguiles Negres. Aquesta nova organització el passat 12 de març va llançar una amenaça contra vàries onegés on diuen que seran implacables i no deixaran a ningú viu. A més han elaborat una llista negra amb les persones que van participar en la marxa del 6 de març, que era la marxa contra els crims d'estat. La llista l'encapçalen dones implicades en defensa dels drets humans.

Acaba de sortir a la llum que gran part del congrés està en mans dels paramilitars.

Prop del 35% del Congrés estaria a sou dels paramilitars, si és cert el que han reconegut els seus propis líders. Cada dia hi ha detencions de polítics. Fins i tot alguns congressistes han renunciat a la seva acta per no ser investigats. Són els aliats del president Uribe els que estan sent investigats per relacions amb els paramilitars i el narcotràfic.

Ara mateix la Cort Suprema té certa vocació de justícia, per això hi ha aquestes detencions, però en breu li tocarà al president Uribe escollir una nova cort. Llavors tindrà el poder legislatiu, executiu i judicial; tot el poder per a ell. Com se'n diu d'això?

Dictadura.

... I a més hi ha el poder mediàtic. Els gras mitjans de comunicació a Colòmbia estan en mans dels amos del capital, no hi ha cap mena d'independència. A més, hi ha el negoci publicitari, que l'aporten en gran part les transnacionals. Hem arribat a un punt en que mitjans com Ràdio Caracol promouen la violència. Des d'aquesta ràdio s'ha arribat a dir que la marxa del 6 la van organitzar les FARC. Per favor! Usen les ones per atacar a defensors dels drets humans i sindicalistes. Diuen que son aliats de les guerrilles i que aquestes són terroristes. I clar, al final tots són terroristes i sols els queda dir públicament:mateu-los! Els mitjans són actors que perpetuen conflicte.

Alguns grups de comunicació espanyols tenen part d'aquests mitjans, crec que el grup Prisa, editor de El País, participa en l'accionariat de Ràdio Caracol ...

Sí, i també el grup Planeta ha entrat en l'accionariat de El Tiempo, mitjà del que n'és copropietari l'actual vicepresident. Aquest mateix vicepresident es va entrevistar amb caps paramilitars i els va demanar en que creessin un grup especial per a la capital, Bogotà. Aquest grup paramilirar ha assassinat a nombrosos treballadors. Davant un cas com aquest, d'implicació directa del número dos del govern en un cas de terrorisme d'estat, a qualsevol país del món aquest president hauria caigut. Colòmbia és un món a part, els polítics cauen cap amunt, sembla com si no hi hagués gravetat.

Bé, alguna cosa similar va passar a l'Estat Espanyol ara fa unes dècades amb els GAL i el govern no va dimitir ni les responsabilitats jurídiques van arribar fins als autèntics responsables...

No ho sabia. A nosaltres ara mateix ens dol molt és la actitud de l'actual govern espanyol, que rep a Uribe amb tots els honors de cap d'estat i a més expressa suport incondicional cap a ell. Això ho fa un partit que és diu socialista com el PSOE, que en realitat és un partit molt de centre, de dretes... bé, es igual. El que exigim al govern espanyol és que tingui un mínim de decència i escolti a les víctimes d'un senyor com Uribe, que és al poder gràcies als narcos i els paramilitars.

Sembla que Amèrica Llatina avança cap a la democràcia i els drets del poble, i Colòmbia en canvi s'ha quedat estancada.

Colòmbia ha esdevingut l'Israel d'Amèrica Llatina.

Quines són les bases del conflicte?

Socials. El nostre és el conflicte més antic del planeta i es deu a causes estructurals. La terra esta en el centre del conflicte; hi ha persones que tenen milers d'hectàrees en situació improductiva mentre els camperols no tenen on sembrar. Com s'arregla això? repartint aquesta terra entre els que volen treballar-la, és de simple matemàtica. A tot això, en els darrers anys els paramilitars han fet una contrarreforma agrària tot apropiant-se de 5.000 milions d'hectàrees dels camperols, als que han forçat a emigrar. Tenim més de 400 000 desplaçats interns, son desplaçats socials.

Aquests desplaçats socials són també en part desplaçats polítics

Són víctimes d'una forma de violència, molt letal, que és la manca de treball i d'oportunitats, la misèria absoluta. Si la democràcia no és capàs de donar feina als ciutadans ni els permet organitzar-se sindicalment, simplement no hi ha cap mena de democràcia. No paren d'atacar als sindicats, no els donen personalitat jurídica i assassinen als seus caps. Actualment és més fàcil a Colòmbia fer guerrilla que un sindicat, és aquesta la situació.

Les classes privilegiades és neguen a cedir cap parcel·la de poder?

Els amos de la riquesa, els usurpadors de la riquesa, mai han tingut la visió de voler repartir els seus privilegis. El poder l'han aconseguit a base de violència i el mantenen a base de violència. A Colòmbia violència significa poder. El que han fet el poble és defensar-se d'aquesta violència del poder. Als treballadors els van començar a matar quan no hi havia encara cap guerrilla, el 1919. El 1928 va haver-hi la gran massacre de les bananeres organitzada per la United Fruit Company. Aquesta empresa és ara Chiquita i ha estat condemnada a Estats Units per finançar als paramilitars. Les transnacionals són actors de pes en el conflicte ja que han finançat a aquests grups de sicaris de la reacció. Els propis líders paramilitars han reconegut les empreses que els pagaven. Les empreses d'automòbils dels regalaven cotxes blindats i d'altres vehicles...

Quin paper juga el narcotràfic en aquesta situació?

El narcotràfic paga la guerra i les campanyes dels polítics. Cal pensar que el narcotràfic és un problema internacional i que cap país productor de la fulla de coca produeix els químics per fer la cocaina, aquests és fan als països del primer món. Com entren aquests quimics a Colòmbia? Aquesta és una qüestió a abordar, ja que tothom sols pensa en com surt la droga del país. El més greu és que sols el 7% dels beneficis de la droga es queden a Colòmbia, la resta, el 93%, és queda a la banca internacional mentre nosaltres posem els morts.

Que n'opina de l'assassinat del número dos de les FARC Raúl Reyes en sòl equatorià? Creu qie el govern busca internacionalitzar el conflicte?

Si, busca internacionalitzar-lo i a més si no s'hagués assassinar a Reyes Ingrid Betancourt ara mateix estaria lliure. El govern va espiar trucades de mòbils entre França i les FARC durant la negociació per l'alliberament d'Ingrid, i així van poder arribar fins a Reyes i matar-lo. Ho van fer a més amb l'ajuda dels Estats Units, que tenen una base a Manta, a l'Ecuador. Llavors ens trobem en que no sols és un país, sinó dos, són els que van violar la sobirania d'un altre país. El nostre president, el senyor Uribe, creu que com viola tots drets a l'interior de Colòmbia pot fer el mateix fora, violant totes les normes internacionals. És un president bastant de l'estil Bush.

Ja per acabar, molts exiliats de la Guerra Civil Espanyola, al retornar de l'exili van trobar-se amb una societat que havia canviat molt i els va ser molt difícil integrar-se. Fa dotze anys que viu a l'exili, li fa por que tornar al seu país no el reconegui?

Hi ha vàries coses que diferencien els exilis dels 30 i 40, els exilis de les dictadures llatinoamericanes dels 60 i 70, dels exilis actuals. Principalment les comunicacions i la velocitat en la que viatja la informació gràcies als media. A vegades estem més informats fora que al propi país. Tot i que no deixa d'afectar-te deixar la pàtria, sobretot si vas a un país amb una altra llengua. La primer feina política és aprendre l'idioma i entrar en contacte amb la gent del país d'acollida i veure que pots fer per continuar fora la teva lluita. A Suïssa hi ha molts colombians exiliats per motius polítics, i també socials, i intentem mantenir-nos units, veure cinema colombià i estar al dia del país en tots els nivells, el cultural el primer.