Entrevista a Pascual Serrano, periodista i analista internacional
Pascual Serrano (València, 1964) és periodista especialitzat en comunicació i política internacional va ser el passat 30 de maig a Barcelona per presentar Medios Violentos, el seu darrer llibre on analitza el paper dels mitjans de comunicació a l´hora de legitimar les diferents formes de violència que s´exerceixen des del poder. És un dels fundadors del portal electrònic Rebelión, des d´on periòdicament desmunta les mentides i els fraus dels mass media. A més, és una de les veus més autoritzades per parlar sobre les realitats de Cuba i Veneçuela.
Llegint el seu darrer llibre un arriba a la conclusió que a les guerres actuals els mitjans de comunicació apunten i els soldats disparen.
Bé, els mitjans apunten, els ciutadans aproven i els soldat disparen. No cal oblidar l´aprovació de la ciutadania. Qualsevol guerra, agressió o invasió pot fer-se sempre amb l´única condició que es pugui convèncer abans a la ciutadania. Aquí és on entren els mitjans de comunicació.
Quin grau de responsabilitat tindrien els mitjans en conflictes en els quals s´han despertat odis entre comunitats i ètnies, com els que s´han viscut als Balcans o l´Àfrica?
Molt gran. De fet, molts d´aquests conflictes no haurien succeït sense la intervenció dels mitjans de comunicació. Ni el conflicte dels grans llacs a l´Àfrica, ni el cas iugoslau però tampoc la invasió de l´Iraq s´haurien produït sense l´aprovació dels mitjans.
Els periodisme, l´anomenat quart poder, ha passat d´exercir de contrapoder a ser un perill per a la població?
Jo m´alineo amb la tesi que sempre ha defensat l´Ignacio Ramonet que diu que els tres poders clàssic en realitat són un únic poder, l´econòmic, i que l´anomenat quart poder s´ha incorporat a aquest únic poder. Només hi ha un poder, el poder econòmic, i el periodisme n´és part integrant.
Aquest no era el paper del periodisme als seus inicis...
Quan neixen els mitjans de comunicació i el mercat no era el poder únic i hegemònic, els mitjans podien exercir de contrapoder. Tanmateix arriba un punt en què aquest paper és distorsiona, es subverteix. Un exemple, al segle XIX la premsa obrera britànica era molt potent i rellevant. Ara bé quan s´incorpora la publicitat als diaris, apareixen els diaris de dretes i gràcies als ingressos que la publicitat els aporta, aquests poden baixar el seu preu a la meitat. En aquesta situació els diaris sindicalistes no poden competir i desapareixen.
Es pot dir que la publicitat determina el panorama mediàtic i les notícies que rebem?
Ara mateix el 50% dels ingressos d´un diari venen de la publicitat. Si creéssim un diari d´esquerres que parlés de coses incòmodes pel Corte Inglés, Repsol o Iberdrola, aquest diari tindria molts menys ingressos i hauria de valdre com a mínim el doble per poder funcionar. Però la cosa va molt més enllà de la publicitat, ara mateix els mitjans de comunicació són els departaments d´imatge de grans companyies. Unes empreses que no tenen res a veure amb la comunicació però són accionistes directes dels grans mitjans per a poder controlar-los.
Com es pot combatre aquest model hegemònic tant pervertit?
Hi ha dos reptes. El primer desmuntar de l´imaginari col·lectiu la creença que els mitjans són seriosos, rigorosos i plurals; mostrar com de distorsionats pels interessos del capital arriben a estar. El segon, que és posterior, seria bastir una autèntica alternativa comunicativa que funcioni. Evidentment és més senzill el primer repte i és al que jo em dedico.
No lamentes dedicar tots els teus esforços a lluitar contra les mentides dels altres i que això et resti temps per poder exercir d´altres facetes de la professió periodística?
El que em sap greu de debò és no veure com ells tenen més capacitat i recursos per mentir i manipular que nosaltres per desmentir-los. És cert que és una pena que haguem de perdre el temps desmentit als altres, seria com si un manobre hagués de dedicar tot el seu temps posant bé els maons que col·loquen malament els seus companys, però és una batalla molt necessària que estic disposat a tenir sense treva.
Pel que fa al segon repte que apuntaves. Com és pot crear un model de mitjans de comunicació que s´allunyi de tots els vicis del periodisme actual?
No hi ha cap solució miraculosa per això. Per començar, s´ha d´entrar en un debat sobre la propietat dels mitjans de comunicació. Part de la solució ve de la via dels mitjans públics, que tot i els seus defectes són més lliures que els privats. Això sí, no s´han d´entendre com fins ara; es a dir, com a mitjans de promoció del govern o partit de torn. Han de ser mitjans oberts amb mecanismes de control democràtic i on els professionals siguin els que prenguin les decisions. A més, hi ha mecanismes més enllà de la propietat estatal des d´on es pot crear un nou pol comunicatiu. Un d´aquests mecanismes és subvencionar la formació i l´equipament tecnològic dels mitjans comunitaris, alternatius, de col·lectius independents... Això és el que s´ha fet a Veneçuela amb molt bons resultats.
Veneçuela és un dels països que impulsa el projecte de Telesur, en el que has participat activament. Que ens en pots dir?
Bé, primer dir que Telesur és una experiència ja de per si positiva. Per primera vegada un grup de països amb governs progressistes es plantegen crear una televisió internacional totalment informativa que no depengui dels imperatius del mercat.
Tot i això tota televisió té un greu problema: la dictadura de la imatge. A la televisió vint morts són notícia si tens imatge, de fet la notícia és la imatge sinó n´hi ha, no hi ha notícia. Això és l´antiperiodisme i condueix a un model informatiu que et ven ser testimoni de fets que passen, però en cap cas t´explica ni t´interpreta realitats que són complexes i van més enllà de l´imatge. La televisió actual és un espectacle visual on no hi ha espai per cap mena de raciocini. A més, a tot això cal sumar-li el gran control sobre les imatges que tenen les agències informatives. Crear un model alternatiu de televisió és molt difícil, gairebé impossible.
Per acabar, com a bon coneixedor de la realitat de Cuba com interpretes els darrers canvis que ha impulsat des del govern de Raúl Castro?
En els darrers mesos a Cuba hi ha hagut dos tipus de canvis. Uns no han buscat més normalitzar una distorsió del socialisme que ja fa temps que existia. Aquesta era que alguns cubans fruit de les remeses dels seus familiars a l´estranger i l´anormalitat del període especial tenien diners en divises i no se´ls podien gastar en productes de consum com pantalles grans de Televisió o reproductors DVD i ara si que poden fer-ho. Això evidentment no és cap avanç revolucionari, però és una mesura sensata que a més pot combatre el mercat negre.
Després hi ha les mesures encaminades a augmentar la productivitat, sobretot al camp a partir de reparticions de terres. Hi ha qui creu que això és contrarevolucionari, però jo crec que no ho és pas. S´està donant terra a qui la treballa, això és bo i és el que sempre ha defensat l´esquerra.
Pascual Serrano (València, 1964) és periodista especialitzat en comunicació i política internacional va ser el passat 30 de maig a Barcelona per presentar Medios Violentos, el seu darrer llibre on analitza el paper dels mitjans de comunicació a l´hora de legitimar les diferents formes de violència que s´exerceixen des del poder. És un dels fundadors del portal electrònic Rebelión, des d´on periòdicament desmunta les mentides i els fraus dels mass media. A més, és una de les veus més autoritzades per parlar sobre les realitats de Cuba i Veneçuela.
Llegint el seu darrer llibre un arriba a la conclusió que a les guerres actuals els mitjans de comunicació apunten i els soldats disparen.
Bé, els mitjans apunten, els ciutadans aproven i els soldat disparen. No cal oblidar l´aprovació de la ciutadania. Qualsevol guerra, agressió o invasió pot fer-se sempre amb l´única condició que es pugui convèncer abans a la ciutadania. Aquí és on entren els mitjans de comunicació.
Quin grau de responsabilitat tindrien els mitjans en conflictes en els quals s´han despertat odis entre comunitats i ètnies, com els que s´han viscut als Balcans o l´Àfrica?
Molt gran. De fet, molts d´aquests conflictes no haurien succeït sense la intervenció dels mitjans de comunicació. Ni el conflicte dels grans llacs a l´Àfrica, ni el cas iugoslau però tampoc la invasió de l´Iraq s´haurien produït sense l´aprovació dels mitjans.
Els periodisme, l´anomenat quart poder, ha passat d´exercir de contrapoder a ser un perill per a la població?
Jo m´alineo amb la tesi que sempre ha defensat l´Ignacio Ramonet que diu que els tres poders clàssic en realitat són un únic poder, l´econòmic, i que l´anomenat quart poder s´ha incorporat a aquest únic poder. Només hi ha un poder, el poder econòmic, i el periodisme n´és part integrant.
Aquest no era el paper del periodisme als seus inicis...
Quan neixen els mitjans de comunicació i el mercat no era el poder únic i hegemònic, els mitjans podien exercir de contrapoder. Tanmateix arriba un punt en què aquest paper és distorsiona, es subverteix. Un exemple, al segle XIX la premsa obrera britànica era molt potent i rellevant. Ara bé quan s´incorpora la publicitat als diaris, apareixen els diaris de dretes i gràcies als ingressos que la publicitat els aporta, aquests poden baixar el seu preu a la meitat. En aquesta situació els diaris sindicalistes no poden competir i desapareixen.
Es pot dir que la publicitat determina el panorama mediàtic i les notícies que rebem?
Ara mateix el 50% dels ingressos d´un diari venen de la publicitat. Si creéssim un diari d´esquerres que parlés de coses incòmodes pel Corte Inglés, Repsol o Iberdrola, aquest diari tindria molts menys ingressos i hauria de valdre com a mínim el doble per poder funcionar. Però la cosa va molt més enllà de la publicitat, ara mateix els mitjans de comunicació són els departaments d´imatge de grans companyies. Unes empreses que no tenen res a veure amb la comunicació però són accionistes directes dels grans mitjans per a poder controlar-los.
Com es pot combatre aquest model hegemònic tant pervertit?
Hi ha dos reptes. El primer desmuntar de l´imaginari col·lectiu la creença que els mitjans són seriosos, rigorosos i plurals; mostrar com de distorsionats pels interessos del capital arriben a estar. El segon, que és posterior, seria bastir una autèntica alternativa comunicativa que funcioni. Evidentment és més senzill el primer repte i és al que jo em dedico.
No lamentes dedicar tots els teus esforços a lluitar contra les mentides dels altres i que això et resti temps per poder exercir d´altres facetes de la professió periodística?
El que em sap greu de debò és no veure com ells tenen més capacitat i recursos per mentir i manipular que nosaltres per desmentir-los. És cert que és una pena que haguem de perdre el temps desmentit als altres, seria com si un manobre hagués de dedicar tot el seu temps posant bé els maons que col·loquen malament els seus companys, però és una batalla molt necessària que estic disposat a tenir sense treva.
Pel que fa al segon repte que apuntaves. Com és pot crear un model de mitjans de comunicació que s´allunyi de tots els vicis del periodisme actual?
No hi ha cap solució miraculosa per això. Per començar, s´ha d´entrar en un debat sobre la propietat dels mitjans de comunicació. Part de la solució ve de la via dels mitjans públics, que tot i els seus defectes són més lliures que els privats. Això sí, no s´han d´entendre com fins ara; es a dir, com a mitjans de promoció del govern o partit de torn. Han de ser mitjans oberts amb mecanismes de control democràtic i on els professionals siguin els que prenguin les decisions. A més, hi ha mecanismes més enllà de la propietat estatal des d´on es pot crear un nou pol comunicatiu. Un d´aquests mecanismes és subvencionar la formació i l´equipament tecnològic dels mitjans comunitaris, alternatius, de col·lectius independents... Això és el que s´ha fet a Veneçuela amb molt bons resultats.
Veneçuela és un dels països que impulsa el projecte de Telesur, en el que has participat activament. Que ens en pots dir?
Bé, primer dir que Telesur és una experiència ja de per si positiva. Per primera vegada un grup de països amb governs progressistes es plantegen crear una televisió internacional totalment informativa que no depengui dels imperatius del mercat.
Tot i això tota televisió té un greu problema: la dictadura de la imatge. A la televisió vint morts són notícia si tens imatge, de fet la notícia és la imatge sinó n´hi ha, no hi ha notícia. Això és l´antiperiodisme i condueix a un model informatiu que et ven ser testimoni de fets que passen, però en cap cas t´explica ni t´interpreta realitats que són complexes i van més enllà de l´imatge. La televisió actual és un espectacle visual on no hi ha espai per cap mena de raciocini. A més, a tot això cal sumar-li el gran control sobre les imatges que tenen les agències informatives. Crear un model alternatiu de televisió és molt difícil, gairebé impossible.
Per acabar, com a bon coneixedor de la realitat de Cuba com interpretes els darrers canvis que ha impulsat des del govern de Raúl Castro?
En els darrers mesos a Cuba hi ha hagut dos tipus de canvis. Uns no han buscat més normalitzar una distorsió del socialisme que ja fa temps que existia. Aquesta era que alguns cubans fruit de les remeses dels seus familiars a l´estranger i l´anormalitat del període especial tenien diners en divises i no se´ls podien gastar en productes de consum com pantalles grans de Televisió o reproductors DVD i ara si que poden fer-ho. Això evidentment no és cap avanç revolucionari, però és una mesura sensata que a més pot combatre el mercat negre.
Després hi ha les mesures encaminades a augmentar la productivitat, sobretot al camp a partir de reparticions de terres. Hi ha qui creu que això és contrarevolucionari, però jo crec que no ho és pas. S´està donant terra a qui la treballa, això és bo i és el que sempre ha defensat l´esquerra.
![El meu bloc [ de debò.. ]](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhPm_R1wMjUS8vnGtJFdNs4mEzOV7OiQo4VmeR7JggJB-vpGH7-_mIJ-7sIGFhBJS8Q77koKWP7lCiut8sE8IiPxscyq7DhBfEqiHhBlVlH8wZPkEZT_DmLhKjMmk5V8E6wS6i5qqUjPqtr/s220/abd.png)